I al despertar sento
els ocells aletejar
en el meu cap.
I una bombolla de sabó,
puja i baixa
dins la meva panxa.
I un crit estrident
que no sé exactament
de quin racó prové.
Un aire que es filtra
encara no sé com,
dins la meva vida.
El "perquè" és incontestable.
El "com" va més enllà d'aquest món.
El "quan" ja el vaig oblidar fa alguns anys.
El "què" és el que vull saber.
I la ignorància del no saber
voleia dia a dia pels carrers.
Sense sentit, sense destí.
Sense saber si és d'avui, o és d'ahir.
Ni perquè, ni com, ni quan, ni què.
miércoles, 28 de abril de 2010
Publicado por
Maria
en
12:46
0
comentarios
... a Nunca Jamás...
miércoles, 7 de abril de 2010
Ardieron las velas
de mi barco secreto.
Ardió el viento
que empuja mi silencio.
Ardió el aire
que respira el misterio.
Ardió el muelle del regreso.
Ardieron las aguas
por donde navegan mis sueños.
Ardió el mapa
del país de los recuerdos.
Ardió el universo.
Perdido sigue, mi barco secreto,
avanza a tientas,
tras la voz de las sirenas.
Lleva escrito en letras brillantes
el nombre de su destino.
Destino; el paraíso.
A Nunca Jamás se dirige,
y no tiene billete de vuelta.
Suenan las voces,
que ríen en cubierta.
Perdí el último barco
al país de los sueños.
Me quedo anclada en el muelle,
esperando su regreso.
Publicado por
Maria
en
14:27
0
comentarios
Suscribirse a:
Entradas (Atom)