Nit d'agost...

Sento la pluja,
els grills i les onades.
I no puc dormir.
Sento els batecs,
les mans i les mirades.

I no puc dormir.

Sento les bombolles dins la panxa
la tempesta anclada que no marxa
les agulles del rellotge,
i les hores que passen.
Sento les pessigolles de l'ànima.
Sento els núvols plorar i la lluna amagada.
Sento les estrelles xisclar i l'emoció atrinxerada.

I no puc dormir.

Sento el soroll de la nit
mentre les hores passen.
Sento l'oblit de l'ahir
que torna com les onades.
Sento el neguit del sentir
que tot acaba.

I no puc dormir.

Sento per sentir
tantes coses i tan barrejades.
Sento que no tenen sentit
i que em perseguiran en un somni de nit.

Sento que se'm tanquen els ulls,
però no de son,
sinó de cansada,
de sentir de tot,
i res a la vegada.

Perquè els viatges en bona companyia son inoblidables!

Pujarem nedant a les estrelles
anirem volant al fons de la terra,
dormirem desperts sobre la lluna plena
anirem corrents rere el crit de les sirenes.


Cantarem amb les fades de sota les pedres
ballarem amb l'aire que enlluerna.
Sembrarem esperances en el desert de les penes,
escriurem amagats a la panxa d'una balena.


Riurem plegats al voltant d'una foguera
blava i verda i amb olor a ginesta.
Pintaré la vida amb el color alegria
perquè m'agrada creure en fantasies.


Gaudiré de la veritat, i de la mentida,
perquè amics, així és la vida!!

Una carrera amb sentit.

Perquè em sento petita i insignificant quan veig coses com aquestes, quan penso que tothom hauria d'estimar d'aquesta manera, quan sé que hi ha gent que no ho fa... Perquè l'amor va més enllà de les fronteres, dels límits i les dificultats, del cansament i de la força.

Perquè el voler és poder, perquè el poder és anar més lluny del que mai haguessis imaginat, perquè sempre necessitem herois com aquests per saber que nosaltres també podem ser-ho.

Perquè poden, perquè volen, i perquè ho fan. Ens dónen una lliçó de vida, ens estampen a la cara una crua realitat que converteixen en un repte. Cada dia, cada any, cada kilòmetre estan més a prop de fuatejar-nos per les nostres queixes estúpides, però no ho fan. No ens jutgen, simplement estimen, i fan de la seva vida una carrera amb sentit.

Aprenem-ne.

L.N.C

Jo no sé cantar, amb proutes feines toco la guitarra, i encara menys tinc el que s'ha de tenir per preparar un joc pensant en la colla. Només disposo de les paraules, i elles venen a mi quan volen, no quan les necessito.

I han vingut, jo no les he cridat però no paren d'escridassar-me dins el cap. I em dicten el que us haig de dir. Poques vegades expresso el que sento, poques vegades ho dic en públic, però avui em ve de gust. Em sento lliure per fer-ho.

I després de tot, no sé ben bé què dir. M'heu dedicat el "Lencito" de confident, no sé ben bé perquè, però ara seré jo la que em confesi.

Ha estat un cap de setmana estrany, no m'ho negareu. Hem rigut, ens hem rallat, hem compartit, ens hem enfadat, hem gaudit, ens hem avorrit, hem estat junts i ens hem separat. Però és el que hi ha. No val la pena fer-se mala sang, no val la pena cares llargues, no val la pena rallar-se. No hem fet tot el que voldríem, no ha estat el que ens esparàvem, hi ha hagut complicacions, hi ha hagut ilusions, però... Amb quina sensació marxarem? Quin sentiment ens retornarà cada cop que recordem aquest cap de setmana?

Jo us convido a ser sincers, a brindar per lo bo, però no oblidar lo dolent, perquè això també ens fa créixer!
Us convido a somriure, malgrat costi, perquè un somriure sempre cura, una cara llarga, sempre ralla.
Us convido a brindar, no pel que no ha sigut, sinó pel que un altre dia tornarà a ser.
Us convido a somiar, perquè després de tot... som amics.
Us convido a recordar, però també a mirar endevant.
Us convido a estimar, perquè només així sereu estimats.
I per últim, us convido a no deixar mai morir l'infant que porteu dins, perquè no dubto que és ell el que ens manté units.
Us convido a brindar, ara, avui i per demà, per una colla especial, que sigui com sigui, creixerà.

FELICITATS!!

Ni perquè, ni com, ni quan, ni què.

I al despertar sento
els ocells aletejar
en el meu cap.

I una bombolla de sabó,
puja i baixa
dins la meva panxa.

I un crit estrident
que no sé exactament
de quin racó prové.

Un aire que es filtra
encara no sé com,
dins la meva vida.

El "perquè" és incontestable.
El "com" va més enllà d'aquest món.
El "quan" ja el vaig oblidar fa alguns anys.
El "què" és el que vull saber.

I la ignorància del no saber
voleia dia a dia pels carrers.
Sense sentit, sense destí.
Sense saber si és d'avui, o és d'ahir.

... juguem a guerres?? ...

... a Nunca Jamás...

Ardieron las velas
de mi barco secreto.
Ardió el viento
que empuja mi silencio.
Ardió el aire
que respira el misterio.
Ardió el muelle del regreso.
Ardieron las aguas
por donde navegan mis sueños.
Ardió el mapa
del país de los recuerdos.
Ardió el universo.
Perdido sigue, mi barco secreto,
avanza a tientas,
tras la voz de las sirenas.
Lleva escrito en letras brillantes
el nombre de su destino.
Destino; el paraíso.
A Nunca Jamás se dirige,
y no tiene billete de vuelta.
Suenan las voces,
que ríen en cubierta.
Perdí el último barco
al país de los sueños.
Me quedo anclada en el muelle,
esperando su regreso.